Presentacions

A vegades es fa difícil mirar enrere, però a vegades mirar enrere pot significar recordar aquelles batalles del passat que has superat i que t'han fet tal com ets ara. La meva batalla personal, pot ser que no sigui una gran batalla, però és la meva i com qualsevol batalla, ha marcat deixant les seves cicatrius. Aquest blog vull que sigui el dia a dia de la última rehabilitació, el dia a dia cap a la victòria definitiva.
Però abans, haig de situar com han anat passant les coses, com va començar tot i com va continuar; què va comportar i intentar reflectir d'alguna manera els sentiments que cada situació em portava.

Així doncs... en primer lloc haig de dir que m'encanta l'esport, sempre m'han dit que vaig néixer amb una pilota sota al braç, que sempre se m'ha donat bé... la meva mare sempre em recorda com donava voltes a la taula del menjador imaginant-me que era una pista d'atletisme o com contra la porta del rebedor jugava a frontón amb una pilota i pala de ping-pong; per no contar els estius que em passava el dia a l'aigua anant d'un costat a l'altre pels matins i jugant a futbol al "Casino" per les tardes, sense perdre'm mai el 3x3 de bàsquet que ignauguraba l'estiu per St. Pere, i és que per mi el rei dels esports sempre ha estat el bàsquet. Des de sempre el meu somni, des que vaig descobrir la carrera: estudiar INEFC.

Així doncs que de ben petita ja vaig començar a jugar al club del poble "El masnou basquetbol", encara recordo alguns partits de l'escoleta, quan la samarreta portava propaganda del centre mèdic i era de màniga curta i el número ens el pintaven a la mà amb un boli, les canastes mini semblaven estar molt altes i les pistes eren autèntiques maratons... tenia 6 anys, a aquesta edat tot es veu molt gran. Fins que la que em vaig fer gran vaig ser jo, deixant de banda les pilotes de tamany 5 per agafar les de noia (tamany 6) i abandonar els aros petits pels grans, començar a abandonar els laterals per passar a pista central; començar a jugar amb sentit, saber el que era jugar en equip, o millor dit, el que era ser un equip tot i que reconec que jo jugava poc en equip.
Era un any més petita que la resta de l'equip, però això mai va ser un problema.

Hi va haver un dia que els meus pares em van portar a fer un entrenament a St Quirze del vallès, encara no sé bé on para aquest poble i recordo que ens vem perdre per arribar-hi; però al final, quan hi vam ser vaig veure unes altres 25 o 30 nenes de la meva edat... no coneixia a ningú però els entrenadors (que n'hi havia més d'un) ens coneixien a totes per noms i cognoms, i hi havia jugadores moooolt bones, no sabia bé què hi feia allà, de què anava tot allò ni com els meus pares s'havien enterat d'aquell entrenament tant lluny de casa.

No en vaig tornar a saber res de tot això fins que a la temporada següent (que jo era preinfantil) em va trucar "un senyor" per preguntar-me si volia anar a entrenar tots els dijous a Llaveneres. Així que li vaig dir que havia de parlar amb els meus pares, es veu que estava entre "les millors del maresme", total que era un entrenament extra a la setmana per millorar la tècnica individual, n'hi deien tecnificació, i erem unes 15 noies de la comarca que en principi no ens coneixiem. Algunes em sonaven d'haver-hi jugat en contra i se'm va fer estrany estar entrenant amb gent amb la que després m'enfrontaria, però després li vaig anar trobant la gràcia. Gràcies a aquests entrenaments em vaig assebentar del que era la selecció catalana; i que el que feiem nosaltres a el maresme, ho feien a totes les comarques de catalunya, i que a partir de trobades que organitzaven i miniseleccions provincials que feien després seleccionaven les jugadores que representarien catalunya als campionats d'espanya autonòmics.

Jo vaig seguir jugant a masnou, però trucaven equips, sobretot el mataró, perquè anés a jugar allà. Poc a poc, entre els meus pares, jo, i sobretot els pares que haviem conegut a tecnificació ens vam anar assebentant com funcionava tot això del bàsquet, dels equips i de les jugadores que anaven amunt i avall. Cada any trucaven més equips (un màxim de 5 em van arribar a trucar, tampoc ens flipem), Sta Rosa de Lima, Cornella, Mataró, Universitari, St Adrià... els que estaven sempre a la part de dalt de la classificació. No els vam donar "importància", i fins que no vaig ser cadet de 2n any no em vaig moure de Masnou.

A 4t d'ESO vaig començar a jugar a Mataró, per sorpresa meva hi havia moltes jugadores que ja coneixia, la majoria eren de tecnificació, totes amb 3 anys més de quan ens vam conèixer, però sabiem qui erem i no van fer faltes gaires presentacions, només els entrenadors (Oriol Villà - Oriol Gómez), delegat (Marc Milà) i preparador físic (Xavier Fusté), l'staff tècnic que per mi sempre s'havia limitat a un entrenador. Vaig veure que elles havien millora't molt des de les hores, no estava segura de poder jugar amb elles, eren molt bones totes! jo allà semblava una pardilla... i l'entrenador al principi no m'ajudava gaire, des del primer moment em va demanar el màxim (cosa que després he agrait). A l'equip hi havia una disciplina, un respecte i una serietat completament noves per mi, però amb l'ajuda del segon entrenador que em feia de taxi i tant d'anada com de tornada dels entrenaments em donava consells vaig aconseguir agafar la dinàmica de l'equip i poc a poc vaig fer-me un lloc a pista, i més a poc a poc guanyar-me la confiança de l'Oriol que no te'n deixava passar ni una.

Durant la primera temporada de mataró vaig viure un somni. Van cridar-me per entrenar amb la selecció catalana, però em vaig quedar entre les 20, no vaig superar la primera eliminatoria; però part del petit somni s'havia complert i és un fet que em va donar confiança a l'hora de jugar, volia que si mai em trobava el seleccionador veiés que s'havia equivocat sense agafar-me (cosa que mai vaig aconseguir perquè no el vaig tornar a veure més). La temporada va anar passant, no perdiem cap partit, tenia minuts a pista, hi havia bon rollo a l'equip i mica en mica anava agafant la manera de ser de l'Oriol, cosa que, poc o molt, ho feia tot una mica més fàcil.
Partit a partit vam arribar a campionats de catalunya, i amb ells vam viure una concentració i uns campionats genials. Vam quedar primeres i això ens donava bitllet directe als campionats d'Espanya. Algo increible... jo que venia d'un poble que amb prou feines surt al mapa jugaria uns campionats d'espanya.
A cada partit estava nerviosa, volia demostrar que mereixia estar allà, tenia ganes de créixer i tot i els nervis tenia confiança a l'hora de fer les coses, no em feia por equivocar-me. Tinc un molt bon sabor de boca de la final, tot i que la perdéssim. Vaig ser una de les 5 jugadores que va estar a pista els últims minuts, defensant a una base de selecció espanyola (quan durant tota la temporada la meva creu havia estat la defensa) i amb una jugada que l'entrenador havia fet perquè jo tirés triples. Era un bon regal per una temporada en la que havia patit lo meu.