El retorn

La temporada 2005-06 prometia, altre vegada s'incorporaven jugadores noves (Murci, Mire, Monca..) i alguna altre deixava l'equip (Natàlia, Eva, Sandra Den Braver...) l'staff tècnic tornava a canviar també; començariem igual que l'any anterior Tito i Rafa, però abans de Nadal en Tito marxaria a la Seu i amb nosaltres es quedaria el Josep Alemany (qui curiosament era l'entrenador que teniem a tecnificació quan erem pre-infantils). Jo havia de tornar aquella temporada i després de passar una temporada en blanc... tenia unes ganes inmenses per tornar a vestir la samarreta de joc, a més a més podia recuperar el número 9, així que tot pintava molt bé però durillo: començava 2n de batxillerat, treball de recerca, selectivitat, proves d'aptitud personal per entrar a inefc... no podia badar.

Em van donar l'alta mèdica a mitjans de desembre, tot i que jo ja feia un parell de mesos que feia gran part de l'entrenament amb la resta de l'equip, menys alguns exercicis que pel tema de la por preferia seguir fent-los a part. Mentre no vaig tenir l'alta el Josep deixava que fos jo qui regulés més o menys quins exercicis feia a part i quins no; però una vegada vaig tenir carta blanca per part del metge ja no tenia excusa, a més a més, la millor manera per superar la por és enfrontar-t'hi així que vaig començar a fer el 100% dels entrenaments amb l'equip tot i que jo no estigués al meu 100%.

A principis de gener del 2006 estavem convidades al torneig júnior que organitza cada any el GEiEG de Girona. L'entrenador m'havia avisat que en principi no em veia preparada per saltar a pista i jo estava completament d'acord amb ell, així que vaig anar al torneig sense la menor intensió de jugar cap minut, això si vaig endur-me l'equipatge per poder fer l'escalfament i poc a poc anar agafant altre vegada la rutina dels partits.

El primer partit era vs l'Estudiantes, un equip que segurament ens trobariem a campionats d'espanya si hi arribavem; no sé si seria el nou any, les ganes de jugar un partit després de casi un mes o el fet que fos un torneig o què, però el fet és que estava sent un partit còmode per nosaltres. Així que el Josep li va donar, després de tres mesos, els primers minuts a la Geo, que havia tingut un bon ensurt al genoll i havia hagut de portar-se bé fent rehabilitació i cuidant-se'l.

Quan estavem al 3r quart el Josep em va dir que comencés a escalfar. Això només podia significar una cosa... si el partit seguia com estava anant sortiria a pista després de més d'un any. Així que sense discutir res vaig apretar-me bé la robocop i les bambes i a escalfar s'ha dit. Vaig passar-me més de 10 minuts en temps de bàsquet escalfant, però la idea de tornar a jugar em tenia tant absorvida que ni ho vaig notar. Així que quan el Josep em va cridar per demanar el canvi casi casi m'oblido de xocar les mans a tota la meva banqueta.

Recordo que vaig entrar substituint a la Carla (la capi) i en el moment que vaig entrar a pista el nostre públic va començar a aplaudir com un boig. Vaig concentrar-me tan ràpid com vaig poder i a jugar s'ha dit. Haig de reconèixer que les altres jugadores que estaven amb mi a pista em van ajudar molt... encara no tenia la velocitat i l'agilitat necessàries per jugar a tope, així que elles van jugar a més del màxim. El primer punt que vaig posar, irònicament, va ser exactament igual que l'últim. Entrada en contraatac per la dreta... em vaig sentir genial, estava jugant, era una realitat havia tornat, i tornava amb el nou a l'esquena.

Només van ser 5minuts, però van ser suficients perquè aquella nit dormís amb un somriure als llavis (",)