jueves, 26 de marzo de 2009

tocant de peus a terra

La última visita amb el Dr Cuscó ja està explicada, però per si de cas, recordaré un matís que no sé si vaig mencionar. Vaig preguntar-li quan podria començar a posar peu a terra, i em va dir que m'esparés a la setmana següent.

Així que jo, obedient que sóc, ahir li vaig preguntar al Miguel Ángel com ho veia per començar a posar el peu a terra. Va mirar-me extensió, flexió, força... va preguntar el temps que duia operada, i al final hi ha hagut sort: "puedes poner el pie en el suelo"; evidentment hi havia un "pero": "pero sin forzar ni apoyar de golpe".

Tranquilo Miguel Ángel, per el que hi tinc en joc, t'asseguro jo que em portaré bé, per tant ja ho tenim això, estic tornant a educar la meva cama dreta a caminar per... ¿4a vegada? però això si, sempre que toca a terra la cama dreta les dues crosses hi cauen al mateix temps i de moment serà així fins que el pròxim dimecres vagi a veure el sr Xavier Cuscó i em digui què fem.

Tot va molt bé, flexió, extensió, dolor... el que més em costa és muscular, però això ve de sempre, per tant no em preocupa, sé que en aquest àmbit haig de treballar més i millor que l'altre gent, però si és per estar bé, es fa!

jueves, 19 de marzo de 2009

El "tentetieso"

Per poder-me fer el creuat, aquesta vegada em van agafar tendó rotulià del genoll esquerra per posar-me'l com a creuat a la dreta, això significa que m'havien tocat les dues cames i vaig pujar de quiròfen amb les dues ben embenades... era com un click, que no pot doblegar les cames.

A la mateixa clínica per això, al cap de dos dies em van posar la ja coneguda kinetek, perquè l'esquerra comencés a doblegar-se i a reaccionar, ja que és la que ha de carregar, de moment, tot el pes. Així que mentre la cama dreta la tenia tiesa, tiesa, l'esquerra anava doblegant cada vegada una mica més fins que vaig arribar a casa doblegant-la aproximadament 70º.

El diumenge (em van operar un dimarts) la meva mare em va canviar el bendatge de l'esquerra per un de més normalet, de manera que ja tenia algo més de movilitat i la veritat és que es nota molt. Però bueno, no va servir perquè els meus germans no es riguéssin de mi dient-me "tentetieso", muñeca de famosa, o algo per l'estil.

El dimecres següent (dia 11) tenia hora amb el Dr. Cuscó... que em va treure el guix de la cama dreta, de manera q ja havia de començar a doblegar les dues cames i a recolzar només la cama esquerra, la dreta ni acostar-se al terra; també em va donar ¨cita pel cap d'una setmana, és a dir, el dia 18 de març.

El dilluns 16 vaig fer el retorno a la uni, i el 17 vaig fer "festa grossa" (vol dir que em vaig passar més part del dia de la recomenable fora de casa, però em feia gran... un dia és un dia). El 18 ja feia campana de la uni i a la tarda cap a visitar el Dr Cuscó. Em va treure les grapes i les va substituir per "steritrip" (o algo així) que ve a ser el mateix però de paper i que cau sol quan la ferida ja està del tot tancada. A més a més em va enviar a rehabiliació.

A rehabilitació el Miguel Ángel, la MªÁngeles i l'Helena ja m'esperaven per tornar-me a fotre canya... sobretot ell. Em va manar els 4 exercicis típics i tòpics a fer:
- flexionar i extendre la cama
- isomètric contra el terra
- isomètric aixecant la cama
- treball d'isquiotibials

i aquí estem... fins d'aquí dues setmanes que tornaré a anar al metge, aviam si comencem a retirar les crosses o què fem!

La superstició del nº 9

Des de sempre he pensat que el meu número de la sort és el 9. És de les poques supersticions que tinc... però fins ara no m'ha fallat mai, mentre vaig jugar amb el nou les coses anaven bé, a la que el vaig girar i vaig dur el 6, irònicament les coses també van tombar-se.

La que en principi és la última operació, i la que serà objecte de seguiment en aquest blog estava rodejada de "9" per tot arreu:

habitació 729 --> 7+2+9 = 18 --> 1+8=9
data: 3/03/09 --> 3x3+9= 18 --> 1+8=9
hora d'ingrés: 09:00 am

així les coses no podien fallar, així que aferrada a la meva superstició i a la sort que crec que rodeja aquest número vaig esperar a l'habitació fins que em van baixar a quiròfan. Una vegada allà baix amb el fred que hi fa i vestida d'aquella manera que sembles de l'era dels picapedra l'anestesista va venir a posar-me la via (que per cert, s'hi va quedar ben lluit... 3 intents va necessitar). Un cop dins ja em va drogar perquè no m'enterés de res i els senyors Cugat, Cuscó i Álvarez van començar a fer la seva especialitat: arreglar genolls.

Em pujaven de quiròfan a la matinada, també s'ha de dir que vaig baixar-hi a quarts de 10 del vespre. Vaig pujar adormida a l'habitació, encara duia els efectes de l'anestècia al cos i no van ni deixar-me a la sala de reanimació perquè era massa tard.
L'endemà al matí van passar a fer la visita de rutina per veure aviam com anava la cosa i com havien vist el genoll per dintre. Hi havia bones notícies: el menisc que m'havien posat a l'estiu estava perfecte, com si hagués estat meu tota la vida; per altre banda també estaven molt contents en com els havia quedat el creuat que m'havien fet poques hores abans, així que bones notícies si em porto bé ja ha estat la última.

Però la feina encara no està feta... falta la part més important, més llarga i la que requereix més cura, la rehabilitació.

miércoles, 18 de marzo de 2009

2n LCA i el Menisc

Havia aconseguit entrar allà on volia, però això no vol dir que el meu genoll estigués fora de perill, ben al contrari; encara que durant la preparació de les proves i les proves el genoll no m'hagués molestat en excés me l'havia anat cascant, i per poder fer la carrera en condicions necessitava tenir el genoll en condicions.

Vam estar buscant i buscant traumatòlegs... ja que era la segona operació que m'havien de fer, fóra bo asseguar-nos la jugada; així que al final vam trobar l'equip del Dr Cugat i allà vam anar. Amb la primera visita ja em van dir que m'havia de tornar a operar del LCA segur, i que després ja mirariem què feiem amb el menisc extern perquè es veia molt tocat... tot això ho van treure de tocar-me el genoll i d'una ressonància que no estava del tot nítida per culpa de la ferralla. Impresionant. Vaig sortir d'allà amb data d'operació.

Amb prou feines feia un mes que havia començat la uni, i ja havia de començar a parlar amb els profes aviam què podia fer i si tenia possibilitat de treure'm les pràctiques sense necessitat de fer la part pràctica; tot i que ja sabia la resposta en la majoria dels casos perquè és obvia, alguna cosa vaig aconseguir amb alguna assignatura. Van operar-me i sortint de quiròfen ja em van dir que segurament m'haurien de tornar a operar pel menisc... fantàstic... no en tenia prou en haver de tornar a fer mínim 6 mesos de rehabilitació, que un cop l'hagués acabat tornaria a començar tot.

Vaig treure'm totes les assignatures pràctiques de primer al setembre (sort que hi ha 2a convocatòria) i vaig començar segon sense menisc. Durant el curs no em podien operar perquè hagués perdut les dues primeres convocatòries i al setembre no era segur que estigués bé per fer els examens pràctics; així que m'operarien a principis de juliol del 2008, per tant havia de superar totes les parts pràctiques abans del juny... si em quedaven teòriques ja m'ho treuria al setembre. Ho vaig aconseguir, així que ja no m'havia de preocupar per més pràctiques durant la carrera, tenia els crèdits per passar a 3r i a 3r depenent de l'itinerari no fas pràctiques, com jo agafava salut em quedava lluny dels pavellons.

Al juliol, quan em van operar del menisc, van veure que el LCA que m'havien posat tot just començar la carrera estava molt tocat, i que el millor que podien fer era acabar-se'l de carregar ells. Això significava que quan hagués acabat la rehabilitació del menisc hauriem de tornar a fer un creuat. Era una notícia inesperada per complet. Em va sentar fatal i em vaig enfonsar força, però bueno, no podia fer-hi res, és el que hi havia i tampoc podia decidir anar per la vida sense un lligament, perquè llavors si que era posar fi a tota la carrera i a fer escapades de tant en tant a la muntanya o a esquiar o a fer el que fos. Per tant... hauria d'entrar a quiròfen per 5a vegada.

Canvi de rumb

Havi tornat a jugar un partit, això va ser una gran dosi de confiança i seguretat en mi; però no suficient. Em costa molt muscular i encara no tenia uns bons quàdriceps i uns bons isquios per assegurar-me que el genoll no ballés com li dongués la gana; però com duia la genollera creia que res em podia passar.
Vaig jugar un partit de lliga, també a girona, al camp de l'Akasvayu... no vaig fer un gran paper, tenia més por de la que em pensava i em quedava bloquejada a mitja jugada; tot i els ànims i les mirades de "tu pots" de les companyes el meu genoll em deia que no. Vam acabar el partit, em vaig posar gel, i cap a casa. No me'l notava més del normal ni res, així que una vegada més atribuïa la meva mala actuació a la por.

L'endemà a entrenament vaig decidir empassar-me la por d'una vegada, potser no tota, però si una mica. Vam començar l'entrenament després de mitja hora de xerrada (suposo que el partit no havia anat com el Josep esperava que anés i ens havia de fotre un toque perquè reaccionéssim); així que perquè l'escalfament fos ràpid i no perdéssim més temps va ser un exercici de contratacs a tota pista. Vaig començar a fer l'exercici com tothom, durant uns quants contraatacs no va passar res, fins que en un em va ballar el genoll i vaig sentir un mini "crec". Vaig parar-me sense acabar de fer l'entrada i vaig rebotar la pilota contra el primer que vaig trobar, alguna cosa em deia que no era un només un petit ensurt, tot i que la resta deia que segur que no seria res, que al cap de res estava a l'entreno altre vegada. Una mica de gel, de fet, fins que va acabar l'entreno. Quan vaig arribar a casa el genoll s'havia començat a inflar una mica, no de manera molt considerable, però si el suficient com per no poder-ho amagar.

L'endemà el genoll em feia mal però era suportable, així que vaig anar coixa tot el dia fins que me mare em va pillar i em va portar de pet al traumatòleg que m'havia operat. Tot i que la meva musculatura no era una gran genollera, era suficient com per amagar si el LCA estava trencat o no, així que no les tenia totes i no en va treure l'aigua clara. Va demanar-me una ressonància i per si de cas em faria una artroscòpia.
Com era d'esperar la ressonància no va sortir nítida, la ferralla que portava dins el genoll va distorsionar la imatge, així que el millor seria confirmar-ho en vivo i en directo. L'artroscòpia era poca cosa, simplement em posarien una càmara al genoll i mirarien com estava el tema, però suposava entrar a quiròfen altre vegada, cosa que molta il·lusió no fa. El resultat no era molt maco. Tenia el menisc intern tocat, la rotula amb una petita fisura i el LCA amb rotura parcial.

Això no eren bones notícies... podia seguir jugant amb el LCA mig trencat, però en qualsevol moment em podia petar del tot; o podia deixar de fer esport i muscular la cama com la d'un futbolista per així poder-me permetre fer alguna cosa de tant en tant.
Bfff... tema difícil, no em podien dir que deixés de fer esport ara que havia aconseguit tornar; a més a més, sense dir-m'ho m'estaven dient que no fes inefc; no podia ser... no tenia una segona carrera pensada per si no entrava a inefc, havia d'entrar com fos.
No vaig fer cas al metge, bueno, no li vaig fer cas a mitges. Vaig deixar l'equip, no volia tornar a viure una temporada des de la banqueta, amb una n'havia tingut prou i no volia tornar a passar pel mateix. Però vaig començar-me a entrenar per passar les proves d'inefc.

Entrenar per les proves no era el mateix que entrenar en un equip de bàsquet, tot era més segur i més previsible així que podia preveure on em fallaria el genoll i on no; i com tampoc li demanava el 100% estava segura que no se'm petaria de cop. De tant en tant anava sentint algun "minicrec" com el que havia notat a l'entrenament, però el mal passava ràpid i el genoll no s'inflava, per tant vaig anar fent fins que van arribar les proves.
Havia decidir provar-ho, total, trencat per trencat preferia passar un any en blanc un cop fos a la uni, que no pas un any en blanc fora.
Vaig superar les proves, així que vaig entrar a inefc... però a un preu força alt, acabava de sentenciar més d'una operació per venir al meu genoll.

El retorn

La temporada 2005-06 prometia, altre vegada s'incorporaven jugadores noves (Murci, Mire, Monca..) i alguna altre deixava l'equip (Natàlia, Eva, Sandra Den Braver...) l'staff tècnic tornava a canviar també; començariem igual que l'any anterior Tito i Rafa, però abans de Nadal en Tito marxaria a la Seu i amb nosaltres es quedaria el Josep Alemany (qui curiosament era l'entrenador que teniem a tecnificació quan erem pre-infantils). Jo havia de tornar aquella temporada i després de passar una temporada en blanc... tenia unes ganes inmenses per tornar a vestir la samarreta de joc, a més a més podia recuperar el número 9, així que tot pintava molt bé però durillo: començava 2n de batxillerat, treball de recerca, selectivitat, proves d'aptitud personal per entrar a inefc... no podia badar.


Em van donar l'alta mèdica a mitjans de desembre, tot i que jo ja feia un parell de mesos que feia gran part de l'entrenament amb la resta de l'equip, menys alguns exercicis que pel tema de la por preferia seguir fent-los a part. Mentre no vaig tenir l'alta el Josep deixava que fos jo qui regulés més o menys quins exercicis feia a part i quins no; però una vegada vaig tenir carta blanca per part del metge ja no tenia excusa, a més a més, la millor manera per superar la por és enfrontar-t'hi així que vaig començar a fer el 100% dels entrenaments amb l'equip tot i que jo no estigués al meu 100%.


A principis de gener del 2006 estavem convidades al torneig júnior que organitza cada any el GEiEG de Girona. L'entrenador m'havia avisat que en principi no em veia preparada per saltar a pista i jo estava completament d'acord amb ell, així que vaig anar al torneig sense la menor intensió de jugar cap minut, això si vaig endur-me l'equipatge per poder fer l'escalfament i poc a poc anar agafant altre vegada la rutina dels partits.

El primer partit era vs l'Estudiantes, un equip que segurament ens trobariem a campionats d'espanya si hi arribavem; no sé si seria el nou any, les ganes de jugar un partit després de casi un mes o el fet que fos un torneig o què, però el fet és que estava sent un partit còmode per nosaltres. Així que el Josep li va donar, després de tres mesos, els primers minuts a la Geo, que havia tingut un bon ensurt al genoll i havia hagut de portar-se bé fent rehabilitació i cuidant-se'l.


Quan estavem al 3r quart el Josep em va dir que comencés a escalfar. Això només podia significar una cosa... si el partit seguia com estava anant sortiria a pista després de més d'un any. Així que sense discutir res vaig apretar-me bé la robocop i les bambes i a escalfar s'ha dit. Vaig passar-me més de 10 minuts en temps de bàsquet escalfant, però la idea de tornar a jugar em tenia tant absorvida que ni ho vaig notar. Així que quan el Josep em va cridar per demanar el canvi casi casi m'oblido de xocar les mans a tota la meva banqueta.

Recordo que vaig entrar substituint a la Carla (la capi) i en el moment que vaig entrar a pista el nostre públic va començar a aplaudir com un boig. Vaig concentrar-me tan ràpid com vaig poder i a jugar s'ha dit. Haig de reconèixer que les altres jugadores que estaven amb mi a pista em van ajudar molt... encara no tenia la velocitat i l'agilitat necessàries per jugar a tope, així que elles van jugar a més del màxim. El primer punt que vaig posar, irònicament, va ser exactament igual que l'últim. Entrada en contraatac per la dreta... em vaig sentir genial, estava jugant, era una realitat havia tornat, i tornava amb el nou a l'esquena.


Només van ser 5minuts, però van ser suficients perquè aquella nit dormís amb un somriure als llavis (",)


lunes, 16 de marzo de 2009

La rehabilitació

Em van operar el 30 de març, això significa que era a finals de la fase regular per tant que hi seguia havent partits; però jo tenia una temporada a banda. Mentre elles seguien suant als entrenaments i als partits, jo ho feia entre casa meva i el centre de rehabilitació.

La rehabilitació va començar a la mateixa clínica, una màquina que fa pupa però facilita molt les coses, se'n diu Kinetek i el que fa és ajudar-te a doblegar el genoll altre vegada. Va per graus i una flexió petita se't pot fer llarga i dolorosa; això és perquè la plàstia i la cicatriu encara estan tendres. L'objectiu per sortir de la clínica era arribar als 90º; quan ho aconseguís podria marxar a casa... vaig marxar als 4 dies, però també s'ha de dir que el fisioterapeuta em va apretar perquè ho aconseguís; per tant part del mèrit és seu. A més a més em van donar permís per tornar a casa posant el peu a terra. Amb la tonteria vaig estar més d'un mes movent-me amb crosses amunt i avall, i per si fos poc havia d'anar amb una genollera ortopèdia amb la que em vaig guanyar sense massa dificultat el sobrenom de ROBOCOP.

Una serie d'exercicis per fer a casa, apretar la cama cap avall; aixecar-la (que pesava més que un mort i anar doblegant) i anar doblegant cada vegada una mica més. Mentre a rehabilitació em posaven corrents i una màquina que en deien magneto. Dia a dia la cosa anava millor, i als tres mesos em van deixar començar a trotar; això si, en línia recta i sense canvis de ritme. Això era a l'estiu, i en principi per allà l'agost havia d'estar bé per començar la pretemporada, i per temps és el que tocava 6 mesos de rehabilitació. Com a tard havia de començar al mes d'Octubre, però la cosa es va allargar fins a mitjans de Desembre. Així que vaig passar-me 9 mesos en total, tres més del que és normal. I em faltava superar el més difícil, la por.

I és que després d'estar més d'un any sense caure amb el peu dret a terra després d'un salt qualsevol ho fa.

La temporada des de la banqueta

Em vaig trencar que encara no havíem arribat a Nadal, però abans no em van dir que m'havien d'operar, vaig haver fet tot el preoperatori i em van donar data ja ens haviem plantat a finals de març.
Així q mentre no sabia exactament què tenia el genoll vaig seguir anant als entrenaments, tenia l'esperança de poder tornar a jugar i per això m'havia de saber les jugades i tenir una noció mínima de com es movien les meves companyes. Mentre estava asseguda a la banqueta mirant els exercicis feia domini de pilota, i quan l'entrenador em deixava m'escapava a una cistella que hi havia apartada per fer quatre tirs; d'aquesta manera paliava el monillo de jugar i no atrofiava el meu joc.
Durant els partits era una sensació diferent, així com en els entrenos d'alguna manera "agraïa" no entrenar perquè acabavem sempre destrossades (1h de físic i 1h30' de pista aixafen a qualsevol) als partits em moria d'enveja sana. Però poc a poc vaig anar convertint aquesta ràbia que em feia no poder estar jugant en crits d'ànim pel meu equip.

Els ànims s'anaven contegiant, jo no era la única que animava a l'equip, i al mateix temps elles m'animaven a mi. Sense adonar-nos-en ens vam plantar a camiponats de catalunya per 2n any consecutiu i una altre vegada tornavem a guanyar. L'any 2005... crec que són uns campionats que recordaré sempre.
Vaig aguantar sense rallar-me 2 partits i mig. El 3r partit, el de la final, quan vaig veure que ens proclamariem campiones perquè al macador eren evidents les diferències no vaig poder evitar començar a pensar i a treure tota la impotència que havia guardat dins... tota la ràbia que creia que s'havia convertit en crits d'ànim s'estaven convertint en llàgrimes perquè no havia pogut jugar ni un minut aquells campionats, em feia rabia a mi mateixa perquè celebraria algo que creia que no m'havia guanyat.
En el moment de l'entrega de premis, el meu equip va tenir un dels millors detalls de companyarisme que he vist mai, i el van tenir amb mi. Estavem totes col·locades en fila mirant la banda del públic, seguides dels altres 3 equips participants. Jo era la primera de la fila, la qual cosa significa que no veia a la resta del meu equip. Normalment qui va a recollir el trofeu és la capitana de l'equip, en el nostre cas la Carla; quan van dir el nom de Mataró Bàsquet jo vaig abaixar el cap i estava mirant a terra, però durant uns segons que em van semblar llargs no vaig veure passar la Carla, així que vaig aixecar el cap per mirar-la i saber què estava esperant per anar cap allà... quan ens vam creuar les mirades em va fer un petit gest amb el cap dient-me "aquesta la reculls tu"; encara no he trobat les paraules per definir la barreja de felicitat, satisfacció, agraïment, companyerisme...

Amb la victòria de campionats de Catalunya teniem bitllets per anar a Alagón (Zaragoza) per jugar els sectors, en aquells sectors ens vam classificar els tres equips catalans per anar a campionats d'espanya, que serien a Ferrol.
A Ferrol hi anavem sense ser-hi convidades casi casi, erem les petites de la categoria, durant la temporada haviem perdut partits que no s'havien de perdre i més d'una vegada haviem "menyspreat" l'adversari... així que teoricament teniem poc a què arribar. Per sort en el grup haviem evitat el Uni Tenerife, l'equip que ens havia robat la copa la temporada passada, però ens el vam trobar a la final. Suposo que el fet que elles creiessin que com ja ens havien guanyat una vegada ho podien tornar a fer, i nosaltres anéssim amb les ganes de guanyar-les com a revenja va fer que el partit fos molt emocionant... tant que no es va marcar la diferència fins a un minut i mig del final, amb 90" vam aconseguir una ventatge de 10 punts... si, ho haviem aconseguit, haviem guanyat el campionat estatal.

El primer "CREC"

El primer any a mataró, va acabar; acabava una temporada més i com sempre el club preguntava si seguiriem o no la temporada següent. La veritat és que m'ho vaig haver de pensar bastant; moltes hores d'entrenament, petits sacrificis diaris que a final de temporada havien estat molts, i em preguntava si la recompensa valia la pena; tenint encara l'amargura de la derrota dels campionats d'espanya vaig decidir quedar-me, les concentracions havien estat genials i si a més l'any següent teniem l'oportunitat de fer-nos amb el títul... m'ho deixeria perdre? No. Així que un any més vestiria els colors del mataró, i un any el meu dorsal seria el 6, la consolació de no tenir el 9, posar el número al revés (ja que no el podia dividir perquè el 3 no es porta al bàsquet).

La temporada '04-'05 va tenir petits canvis, començant per algunes jugadores que deixaven l'equip (Desi, Coma, Esther...) i altres que s'incorporaven (Berta, Blanca, Laia, Eva...). La categoria era nova, i el nivell se'ns quedava petit. La primera fase l'haviem de fer a preferent B, així que venint dels campionats d'Espanya i amb el Mr nou (Alberto Sobrin "Tito") que ens seguia entrenant al màxim nivell sense deixar perdonar res a l'adversari anavem guanyant partits diumenge rere diumenge. Com el Tito també era entrenador del sénior femení, que estava a LF2, de tant en tant s'enduia jugadores cap a munt, ja que el júnior durant la primera fase ens podiem permetre el luxe de no ser les 12 jugadores; així no sempre es carregaven l'equip a l'esquena les mateixes i era una altre manera de guanyar confiança a pista.

En els partits on el Tito no hi era perquè estava amb les sénior cada vegada era una jugadora diferent, de les que ens quedavem, que feia partidàs. Irònicament, el dia que em tocava a mi estar inspirada, és el dia que em vaig lesionar. Crec que mai m'havia sentit tan a gust jugant a bàsquet com en aquell partit. Tenia una confiança extrema en mi, creia que tot el que tirés m'entraria; era capaç d'avançar-me als moviments de les adversàries i sabia en tot moment on eren les meves companyes; no estava fent una gran estadística però em sentia en sintonia amb tot el que passava al terreny de joc. Fins que en una de les pilotes que vaig recuperar la sort se'm va girar. Vaig tallar la pilota, vaig sortir disparada en contraatac per fer una entrada, mentre estava a l'aire em vaig desequilibrar i al caure a terra el meu peu es va quedar clavat a terra i la resta del meu cos va seguir amb la inèrcia que portava.
Vaig sentir un "crec" dins el genoll i el següent record que tinc ja és tot el meu equip rodejant-me, jo a terra destrossant la mà de la pobre Geo i dient que em feia molt mal la cama; al principi no sabia localitzar el dolor, no sabia si era el genoll o el tormell.

Van dur-me a l'hospital de Mataró, radiogràfies i un parell de metges remenant-me al genoll... unes maniobres que al principi vaig trobar molt rares, però no hi van trobar res estrany, així que em van fer un bon bendatge del tormell a la ingle i cap a casa. L'endemà aniria a veure el Pep, el traumatoleg per excelència de l'equip, qui em va tornar a fer les maniobres i com la inflamació ja havia baixat va fer menys bona cara que el de l'hospital al veure els possibles resultats, així que va demanar-me una ressonància (d'ara en endevant RMN) abans de confirmar qualsevol diagnòstic.
Entre ressonàncies, dubtes i d'altres jo seguia sense entrenar tant per prevenció com perquè el genoll de tant en tant em fallava; en Pep no acabava de tenir-les totes així que vam anar a demanar una segona opinió, així que la segona opinió va demanar-me una altre ressonància... fins que van concloure que m'havia fet la triada; és a dir: m'havia tocat el menisc intern, el lligament intern i el lligament creuat anterior (LCA). això significava operació... operació significava mínim 6 mesos sense jugar, i això significava que jo posava punt i final a la temporada, no jugaria més partits.

domingo, 15 de marzo de 2009

Presentacions

A vegades es fa difícil mirar enrere, però a vegades mirar enrere pot significar recordar aquelles batalles del passat que has superat i que t'han fet tal com ets ara. La meva batalla personal, pot ser que no sigui una gran batalla, però és la meva i com qualsevol batalla, ha marcat deixant les seves cicatrius. Aquest blog vull que sigui el dia a dia de la última rehabilitació, el dia a dia cap a la victòria definitiva.
Però abans, haig de situar com han anat passant les coses, com va començar tot i com va continuar; què va comportar i intentar reflectir d'alguna manera els sentiments que cada situació em portava.

Així doncs... en primer lloc haig de dir que m'encanta l'esport, sempre m'han dit que vaig néixer amb una pilota sota al braç, que sempre se m'ha donat bé... la meva mare sempre em recorda com donava voltes a la taula del menjador imaginant-me que era una pista d'atletisme o com contra la porta del rebedor jugava a frontón amb una pilota i pala de ping-pong; per no contar els estius que em passava el dia a l'aigua anant d'un costat a l'altre pels matins i jugant a futbol al "Casino" per les tardes, sense perdre'm mai el 3x3 de bàsquet que ignauguraba l'estiu per St. Pere, i és que per mi el rei dels esports sempre ha estat el bàsquet. Des de sempre el meu somni, des que vaig descobrir la carrera: estudiar INEFC.

Així doncs que de ben petita ja vaig començar a jugar al club del poble "El masnou basquetbol", encara recordo alguns partits de l'escoleta, quan la samarreta portava propaganda del centre mèdic i era de màniga curta i el número ens el pintaven a la mà amb un boli, les canastes mini semblaven estar molt altes i les pistes eren autèntiques maratons... tenia 6 anys, a aquesta edat tot es veu molt gran. Fins que la que em vaig fer gran vaig ser jo, deixant de banda les pilotes de tamany 5 per agafar les de noia (tamany 6) i abandonar els aros petits pels grans, començar a abandonar els laterals per passar a pista central; començar a jugar amb sentit, saber el que era jugar en equip, o millor dit, el que era ser un equip tot i que reconec que jo jugava poc en equip.
Era un any més petita que la resta de l'equip, però això mai va ser un problema.

Hi va haver un dia que els meus pares em van portar a fer un entrenament a St Quirze del vallès, encara no sé bé on para aquest poble i recordo que ens vem perdre per arribar-hi; però al final, quan hi vam ser vaig veure unes altres 25 o 30 nenes de la meva edat... no coneixia a ningú però els entrenadors (que n'hi havia més d'un) ens coneixien a totes per noms i cognoms, i hi havia jugadores moooolt bones, no sabia bé què hi feia allà, de què anava tot allò ni com els meus pares s'havien enterat d'aquell entrenament tant lluny de casa.

No en vaig tornar a saber res de tot això fins que a la temporada següent (que jo era preinfantil) em va trucar "un senyor" per preguntar-me si volia anar a entrenar tots els dijous a Llaveneres. Així que li vaig dir que havia de parlar amb els meus pares, es veu que estava entre "les millors del maresme", total que era un entrenament extra a la setmana per millorar la tècnica individual, n'hi deien tecnificació, i erem unes 15 noies de la comarca que en principi no ens coneixiem. Algunes em sonaven d'haver-hi jugat en contra i se'm va fer estrany estar entrenant amb gent amb la que després m'enfrontaria, però després li vaig anar trobant la gràcia. Gràcies a aquests entrenaments em vaig assebentar del que era la selecció catalana; i que el que feiem nosaltres a el maresme, ho feien a totes les comarques de catalunya, i que a partir de trobades que organitzaven i miniseleccions provincials que feien després seleccionaven les jugadores que representarien catalunya als campionats d'espanya autonòmics.

Jo vaig seguir jugant a masnou, però trucaven equips, sobretot el mataró, perquè anés a jugar allà. Poc a poc, entre els meus pares, jo, i sobretot els pares que haviem conegut a tecnificació ens vam anar assebentant com funcionava tot això del bàsquet, dels equips i de les jugadores que anaven amunt i avall. Cada any trucaven més equips (un màxim de 5 em van arribar a trucar, tampoc ens flipem), Sta Rosa de Lima, Cornella, Mataró, Universitari, St Adrià... els que estaven sempre a la part de dalt de la classificació. No els vam donar "importància", i fins que no vaig ser cadet de 2n any no em vaig moure de Masnou.

A 4t d'ESO vaig començar a jugar a Mataró, per sorpresa meva hi havia moltes jugadores que ja coneixia, la majoria eren de tecnificació, totes amb 3 anys més de quan ens vam conèixer, però sabiem qui erem i no van fer faltes gaires presentacions, només els entrenadors (Oriol Villà - Oriol Gómez), delegat (Marc Milà) i preparador físic (Xavier Fusté), l'staff tècnic que per mi sempre s'havia limitat a un entrenador. Vaig veure que elles havien millora't molt des de les hores, no estava segura de poder jugar amb elles, eren molt bones totes! jo allà semblava una pardilla... i l'entrenador al principi no m'ajudava gaire, des del primer moment em va demanar el màxim (cosa que després he agrait). A l'equip hi havia una disciplina, un respecte i una serietat completament noves per mi, però amb l'ajuda del segon entrenador que em feia de taxi i tant d'anada com de tornada dels entrenaments em donava consells vaig aconseguir agafar la dinàmica de l'equip i poc a poc vaig fer-me un lloc a pista, i més a poc a poc guanyar-me la confiança de l'Oriol que no te'n deixava passar ni una.

Durant la primera temporada de mataró vaig viure un somni. Van cridar-me per entrenar amb la selecció catalana, però em vaig quedar entre les 20, no vaig superar la primera eliminatoria; però part del petit somni s'havia complert i és un fet que em va donar confiança a l'hora de jugar, volia que si mai em trobava el seleccionador veiés que s'havia equivocat sense agafar-me (cosa que mai vaig aconseguir perquè no el vaig tornar a veure més). La temporada va anar passant, no perdiem cap partit, tenia minuts a pista, hi havia bon rollo a l'equip i mica en mica anava agafant la manera de ser de l'Oriol, cosa que, poc o molt, ho feia tot una mica més fàcil.
Partit a partit vam arribar a campionats de catalunya, i amb ells vam viure una concentració i uns campionats genials. Vam quedar primeres i això ens donava bitllet directe als campionats d'Espanya. Algo increible... jo que venia d'un poble que amb prou feines surt al mapa jugaria uns campionats d'espanya.
A cada partit estava nerviosa, volia demostrar que mereixia estar allà, tenia ganes de créixer i tot i els nervis tenia confiança a l'hora de fer les coses, no em feia por equivocar-me. Tinc un molt bon sabor de boca de la final, tot i que la perdéssim. Vaig ser una de les 5 jugadores que va estar a pista els últims minuts, defensant a una base de selecció espanyola (quan durant tota la temporada la meva creu havia estat la defensa) i amb una jugada que l'entrenador havia fet perquè jo tirés triples. Era un bon regal per una temporada en la que havia patit lo meu.