El primer "CREC"

El primer any a mataró, va acabar; acabava una temporada més i com sempre el club preguntava si seguiriem o no la temporada següent. La veritat és que m'ho vaig haver de pensar bastant; moltes hores d'entrenament, petits sacrificis diaris que a final de temporada havien estat molts, i em preguntava si la recompensa valia la pena; tenint encara l'amargura de la derrota dels campionats d'espanya vaig decidir quedar-me, les concentracions havien estat genials i si a més l'any següent teniem l'oportunitat de fer-nos amb el títul... m'ho deixeria perdre? No. Així que un any més vestiria els colors del mataró, i un any el meu dorsal seria el 6, la consolació de no tenir el 9, posar el número al revés (ja que no el podia dividir perquè el 3 no es porta al bàsquet).

La temporada '04-'05 va tenir petits canvis, començant per algunes jugadores que deixaven l'equip (Desi, Coma, Esther...) i altres que s'incorporaven (Berta, Blanca, Laia, Eva...). La categoria era nova, i el nivell se'ns quedava petit. La primera fase l'haviem de fer a preferent B, així que venint dels campionats d'Espanya i amb el Mr nou (Alberto Sobrin "Tito") que ens seguia entrenant al màxim nivell sense deixar perdonar res a l'adversari anavem guanyant partits diumenge rere diumenge. Com el Tito també era entrenador del sénior femení, que estava a LF2, de tant en tant s'enduia jugadores cap a munt, ja que el júnior durant la primera fase ens podiem permetre el luxe de no ser les 12 jugadores; així no sempre es carregaven l'equip a l'esquena les mateixes i era una altre manera de guanyar confiança a pista.

En els partits on el Tito no hi era perquè estava amb les sénior cada vegada era una jugadora diferent, de les que ens quedavem, que feia partidàs. Irònicament, el dia que em tocava a mi estar inspirada, és el dia que em vaig lesionar. Crec que mai m'havia sentit tan a gust jugant a bàsquet com en aquell partit. Tenia una confiança extrema en mi, creia que tot el que tirés m'entraria; era capaç d'avançar-me als moviments de les adversàries i sabia en tot moment on eren les meves companyes; no estava fent una gran estadística però em sentia en sintonia amb tot el que passava al terreny de joc. Fins que en una de les pilotes que vaig recuperar la sort se'm va girar. Vaig tallar la pilota, vaig sortir disparada en contraatac per fer una entrada, mentre estava a l'aire em vaig desequilibrar i al caure a terra el meu peu es va quedar clavat a terra i la resta del meu cos va seguir amb la inèrcia que portava.
Vaig sentir un "crec" dins el genoll i el següent record que tinc ja és tot el meu equip rodejant-me, jo a terra destrossant la mà de la pobre Geo i dient que em feia molt mal la cama; al principi no sabia localitzar el dolor, no sabia si era el genoll o el tormell.

Van dur-me a l'hospital de Mataró, radiogràfies i un parell de metges remenant-me al genoll... unes maniobres que al principi vaig trobar molt rares, però no hi van trobar res estrany, així que em van fer un bon bendatge del tormell a la ingle i cap a casa. L'endemà aniria a veure el Pep, el traumatoleg per excelència de l'equip, qui em va tornar a fer les maniobres i com la inflamació ja havia baixat va fer menys bona cara que el de l'hospital al veure els possibles resultats, així que va demanar-me una ressonància (d'ara en endevant RMN) abans de confirmar qualsevol diagnòstic.
Entre ressonàncies, dubtes i d'altres jo seguia sense entrenar tant per prevenció com perquè el genoll de tant en tant em fallava; en Pep no acabava de tenir-les totes així que vam anar a demanar una segona opinió, així que la segona opinió va demanar-me una altre ressonància... fins que van concloure que m'havia fet la triada; és a dir: m'havia tocat el menisc intern, el lligament intern i el lligament creuat anterior (LCA). això significava operació... operació significava mínim 6 mesos sense jugar, i això significava que jo posava punt i final a la temporada, no jugaria més partits.