La temporada des de la banqueta

Em vaig trencar que encara no havíem arribat a Nadal, però abans no em van dir que m'havien d'operar, vaig haver fet tot el preoperatori i em van donar data ja ens haviem plantat a finals de març.
Així q mentre no sabia exactament què tenia el genoll vaig seguir anant als entrenaments, tenia l'esperança de poder tornar a jugar i per això m'havia de saber les jugades i tenir una noció mínima de com es movien les meves companyes. Mentre estava asseguda a la banqueta mirant els exercicis feia domini de pilota, i quan l'entrenador em deixava m'escapava a una cistella que hi havia apartada per fer quatre tirs; d'aquesta manera paliava el monillo de jugar i no atrofiava el meu joc.
Durant els partits era una sensació diferent, així com en els entrenos d'alguna manera "agraïa" no entrenar perquè acabavem sempre destrossades (1h de físic i 1h30' de pista aixafen a qualsevol) als partits em moria d'enveja sana. Però poc a poc vaig anar convertint aquesta ràbia que em feia no poder estar jugant en crits d'ànim pel meu equip.

Els ànims s'anaven contegiant, jo no era la única que animava a l'equip, i al mateix temps elles m'animaven a mi. Sense adonar-nos-en ens vam plantar a camiponats de catalunya per 2n any consecutiu i una altre vegada tornavem a guanyar. L'any 2005... crec que són uns campionats que recordaré sempre.
Vaig aguantar sense rallar-me 2 partits i mig. El 3r partit, el de la final, quan vaig veure que ens proclamariem campiones perquè al macador eren evidents les diferències no vaig poder evitar començar a pensar i a treure tota la impotència que havia guardat dins... tota la ràbia que creia que s'havia convertit en crits d'ànim s'estaven convertint en llàgrimes perquè no havia pogut jugar ni un minut aquells campionats, em feia rabia a mi mateixa perquè celebraria algo que creia que no m'havia guanyat.
En el moment de l'entrega de premis, el meu equip va tenir un dels millors detalls de companyarisme que he vist mai, i el van tenir amb mi. Estavem totes col·locades en fila mirant la banda del públic, seguides dels altres 3 equips participants. Jo era la primera de la fila, la qual cosa significa que no veia a la resta del meu equip. Normalment qui va a recollir el trofeu és la capitana de l'equip, en el nostre cas la Carla; quan van dir el nom de Mataró Bàsquet jo vaig abaixar el cap i estava mirant a terra, però durant uns segons que em van semblar llargs no vaig veure passar la Carla, així que vaig aixecar el cap per mirar-la i saber què estava esperant per anar cap allà... quan ens vam creuar les mirades em va fer un petit gest amb el cap dient-me "aquesta la reculls tu"; encara no he trobat les paraules per definir la barreja de felicitat, satisfacció, agraïment, companyerisme...

Amb la victòria de campionats de Catalunya teniem bitllets per anar a Alagón (Zaragoza) per jugar els sectors, en aquells sectors ens vam classificar els tres equips catalans per anar a campionats d'espanya, que serien a Ferrol.
A Ferrol hi anavem sense ser-hi convidades casi casi, erem les petites de la categoria, durant la temporada haviem perdut partits que no s'havien de perdre i més d'una vegada haviem "menyspreat" l'adversari... així que teoricament teniem poc a què arribar. Per sort en el grup haviem evitat el Uni Tenerife, l'equip que ens havia robat la copa la temporada passada, però ens el vam trobar a la final. Suposo que el fet que elles creiessin que com ja ens havien guanyat una vegada ho podien tornar a fer, i nosaltres anéssim amb les ganes de guanyar-les com a revenja va fer que el partit fos molt emocionant... tant que no es va marcar la diferència fins a un minut i mig del final, amb 90" vam aconseguir una ventatge de 10 punts... si, ho haviem aconseguit, haviem guanyat el campionat estatal.