La superstició del nº 9

Des de sempre he pensat que el meu número de la sort és el 9. És de les poques supersticions que tinc... però fins ara no m'ha fallat mai, mentre vaig jugar amb el nou les coses anaven bé, a la que el vaig girar i vaig dur el 6, irònicament les coses també van tombar-se.

La que en principi és la última operació, i la que serà objecte de seguiment en aquest blog estava rodejada de "9" per tot arreu:

habitació 729 --> 7+2+9 = 18 --> 1+8=9
data: 3/03/09 --> 3x3+9= 18 --> 1+8=9
hora d'ingrés: 09:00 am

així les coses no podien fallar, així que aferrada a la meva superstició i a la sort que crec que rodeja aquest número vaig esperar a l'habitació fins que em van baixar a quiròfan. Una vegada allà baix amb el fred que hi fa i vestida d'aquella manera que sembles de l'era dels picapedra l'anestesista va venir a posar-me la via (que per cert, s'hi va quedar ben lluit... 3 intents va necessitar). Un cop dins ja em va drogar perquè no m'enterés de res i els senyors Cugat, Cuscó i Álvarez van començar a fer la seva especialitat: arreglar genolls.

Em pujaven de quiròfan a la matinada, també s'ha de dir que vaig baixar-hi a quarts de 10 del vespre. Vaig pujar adormida a l'habitació, encara duia els efectes de l'anestècia al cos i no van ni deixar-me a la sala de reanimació perquè era massa tard.
L'endemà al matí van passar a fer la visita de rutina per veure aviam com anava la cosa i com havien vist el genoll per dintre. Hi havia bones notícies: el menisc que m'havien posat a l'estiu estava perfecte, com si hagués estat meu tota la vida; per altre banda també estaven molt contents en com els havia quedat el creuat que m'havien fet poques hores abans, així que bones notícies si em porto bé ja ha estat la última.

Però la feina encara no està feta... falta la part més important, més llarga i la que requereix més cura, la rehabilitació.