lunes, 27 de septiembre de 2010

I per fi... l'alta

12 de març 2010

crec que se'm farà difícil oblidar aquesta data... i és que del 28 de novembre del 2004 al 12 de març del 2010 hi van ni més ni menys que 1958 dies.
L'estiu em va servir per adonar-me que hi ha més vida, més món, més coses a part del bàsquet; i gràcies a això vaig decidir tancar-me al gimnàs i treballar tant com pugués per donar-li una genollera natural al meu genoll. Hores i hores de peses, de piscina i de portar-me bé van servir perquè al novembre, a la visita rutinària el Dr Cuscó estigués prou content amb la feina feta, tant per com havia quedat l'operació com per la rehabilitació que havia fet. Així que fins al cap de 5 mesos no vaig tornar a tenir visita.

Durant aquests 5 mesos no vaig deixar de portar-me de manera exemplar, sempre que deixem de banda alguns entrenaments, alguna classe de bàsquet a la uni i escapar-me per anar a còrrer de tant en tant. I això va servir perquè al març em donguéssin l'alta.

Se'm va dibuixar un somriure a la cara que reflexava moltes coses: indredulitat, felicitat, victòria, esperança... Vida. Tenia ganes boges d'esbombar-ho, de cridar-ho als 4 vents; però no ho vaig fer, l'experiència m'havia ensenyat a no fer-ho; perquè de vegades les coses desapareixen abans que les puguis disfrutar... i jo volia disfrutar durant molt temps de les paraules que m'acabaven de dir.

Després de 6 anys de treball dur i diari, en un dia com aquell qualsevol hagués anat a jugar a bàsquet, i és que en realitat és el que havia perseguit, però, irònicament, el dia que em van donar l'alta no vaig tocar ni una pilota de bàsquet, ni tant sols vaig trepijtar una pista; tot el contrari. Vaig trucar a la ruchi, l'altre entrenadora del sots21 femení del Teià (equip que entrenava per 2n any consecutiu), dient que m'havien donat l'alta i que volia anar de concert, que no m'esperés... els meus exmonitors de l'esplai celebraven els 10anys de Típica Reacció; per mi també va ser una petita gran festa.

Pel meu aniversari encara faltaven 5 dies... però el millor regal, ja me l'havien fet. Aquell dia vaig decidir que si mai tornava a vestir una samarreta de bàsquet el meu dorsal seria el 21, l'edat en què m'havien donat l'alta.

No hay comentarios:

Publicar un comentario